XI Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2023
convoquen la onzena edició del Premi Literari de Narrativa Breu: HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE
BASES
1. El tema central serà l’Eixample, tant pel que fa a la localització de la història com pel seu desenvolupament. Els fets, que podran ser reals o imaginaris, han de fer referència a la vida de barri, present o passada.
2. Podran participar-hi totes les persones que ho desitgin a partir de 16 anys.
3. Tots els originals hauran de ser inèdits i escrits en català.
4. L’extensió màxima dels treballs és de 4200 caràcters amb espais.
5. Els textos s’hauran de presentar, exclusivament, per correu electrònic a premiobradordhistories@gmail.com en format Word lletra cos 12 a doble espai.
6. Els treballs hauran d’anar signats amb pseudònim. S’haurà d’incloure un arxiu Plica amb el títol del treball, que contingui el nom i cognoms de l’autor, edat, adreça postal i electrònica i telèfon de contacte.
7. El període d’admissió d’originals finalitzarà el dijous 15 de setembre de 2023, a les 24 hores.
8. El jurat està format per dos membres del claustre i un de la junta de govern de l’Obrador d’Històries, un editor d’Obscura editorial i una editora d’Obrador editorial.
9. El jurat declararà deu relats finalistes entre els quals escollirà el relat guanyador. Tots el finalistes rebran una bossa de l’Obrador d’històries amb un llibre de regal.
10. Premis: El guanyador veurà publicat el seu text a la revista que edita l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample, un curs de 60 hores a l’Obrador d’històries. El segon finalista rebrà un taller de 20 hores. El tercer un taller mensual a realitzar durant el curs 2023 - 2024.
11. S’aixecarà acta de les decisions finals del jurat. Les deliberacions seran reservades.
12. El veredicte del jurat es farà públic en el moment de l’entrega de guardons durant la celebració de la festa major. S’avisarà els tres finalistes per a l’entrega de guardons. .
13. Tots els arxius dels textos rebuts s’eliminaran en acabar totes les fases del concurs.
14. Presentar-se al concurs implica l’acceptació de totes les bases
PARAULES A MITGES - BANCA BUSQUETS - ROSA DELS VENTS
Vaig conèixer la Blanca Busquets, fa un munt d’anys, eren els inicis de l’Obrador d’històries i organitzàvem un club de lectura cada mes al qual convidàvem a l’autora o autor. A canvi de la seva assistència només els oferíem un berenar, normalment era una beguda calenta i un tros de pastís casolà, gairebé sempre cuinat per mi. El grup de persones inscrites que venien regularment, entre sis i vuit, tot dones i dins de la franja anomenada “tercera edat”, eren fidels i gaudien molt d’aquestes trobades. Era un dia rúfol d’hivern, no recordo de quin mes. Plovia. Totes excepte la Rosa, la més gran, que ja anava pels vuitanta llargs, tenien nets i de bon matí, van començar a arribar trucades anunciant que hi havia una passa de refredats a les escoles i que s’havien de quedar a cuidar nets. A l’hora de dinar només quedaven quatre persones de la llista d’inscrites, el meu marit, a qui tot sovint li demanava que assistís a alguna activitat “per fer bulto”, també havia d’anar a cuidar la nostra canalla malalta.
Quan va arribar la Blanca Busquets no havia arribat ningú, encara, i la vaig avisar que seria un club de lectura en petit comitè en raó de les responsabilitats de les àvies del grup. La trucada de la Rosa, dient que amb la que estava caient i les dificultats per trobar un taxi, no s’atrevia a venir, encara va disminuir la llista de gent a esperar Vam deixar passar els deu minuts de cortesia amb l’esperança que arribessin les tres que no havien dit res, però finalment no va venir ningú.
La novel·la que havíem llegit era La Nevada del Cucut publicada al 2010 i que havia guanyat el premi llibreter al 2011. Em va agrada molt i en vam parlar mentre berenàvem, jo li vaig dir tot el que tenia preparat per iniciar el debat del club i li vaig fer un munt de preguntes. Va ser una trobada que no oblidaré mai, una gran lliçó d’escriptura i una magnifica mostra de saber estar per part d’una persona amable, intel·ligent, comprensiva, i a qui li podríem atorgar infinits qualificatius més de lloança. Hem coincidit algun cop més i sempre li he recordat aquell dia i la vergonya que vaig sentir per l’absència de les amigues del club de lectura. En qualsevol cas malgrat la meva incomoditat pel que havia passat va ser una tarda preciosa.
Paraules a mitges és el títol d’una història que no deixa cap paraula estroncada i tampoc no n’hi ha cap de sobrera, també s’hauria pogut batejar d’una altre manera, però crec que no calia, aquest ja diu molt perquè és una novel·la que va de silencis, de coses que es diuen de manera tan críptica que el que escolta no acaba d’interpretar el missatge en tota la claredat que caldria.
A partir d’unes paraules dites pel pare en el seu llit de mort davant dels tres fills , s’inicia un relat que, a més de conduir-nos pels camins dels record del personatges, ens mostra gràcies a petits detalls, la vida a províncies i a la gran ciutat. Comença l’Annabel revivint els seus inicis d’estudiant a Barcelona i ens mostra el seu gran secret, aquell que no sap ningú, l’angoixa que l’acompanya tota la vida, com a moltes altres dones que passem pel mateix i no ho han pogut explicar a ningú. Segueix l’Albert, que s’ha quedat al costat del pare des de la mort de la mare deu anys enrere. És el retrat d’un home bo, que ha après a perdonar-se i perdonar a qui li ha fet mal. M’ha agradat especialment com descobreix el plaer de la lectura. No reprodueixo cap paràgraf d’aquesta part por no espatllar la lectura de qui no ha llegir el llibre encara. La Nina, la filla petita és la que continua mostrant els seus pensaments i que ajuda a comprendre el conjunt de la història que es va completant com si els records de cada fill fossin la peça d’un gran trencaclosques on cal que totes siguin al seu lloc per veure la imatge tal com és. Per acabar, llegim els pensaments del noi, el Joanet, que descobreix qui és i el perquè de ser i estar en aquesta família.
En aquesta obra hi troben referències a la religiositat, a l’engany dels homes i les dones, a l’esforç de les persones per guardar les aparences, als secrets de les famílies. Un retrat de la vida que pot ser real, que fets com aquest han passat tantes i tantes vegades.
Una lectura de la pila de llibres pendents que només m’ha durat un cap de setmana!
Carme Ripoll – Roses 29 d’agost de 2022
La Mala Pluja - Anna Maria Villalonga - Calembur Xandri edicions
M’agrada comprar els llibres dels escriptors que estimo i la majoria de les vegades ni em qüestiono de què van, els compro i els col·loco a la pila a l’espera que els toqui el seu torn. Això és el que va passar amb La Mala Pluja.
Com en la majoria de ressenyes que estic fent aquests darrers temps, conec personalment a l’autora des de fa ja un munt d’anys, jo diria des dels inicis de l’Obrador d’històries quan va col·laborar de manera desinteressada amb algunes de les activitats que organitzàvem. I que us he de dir, és una persona que es fa estimar, que comunica alegria, que fa unes abraçades que t’omplen d’energia, però que a més en sap un munt, de literatura, d’ensenyar i d’escriure i ella mateixa ho fa amb una mestria envejable. He llegit tot el que ha publicat i per això quan em vaig posar a llegir La Mala Pluja, vaig tenir la sorpresa de descobrir que, d’una banda, era un recull de relats i de l’altre que era una recopilació de contes que ja s’havien publicat en un lloc o altre i alguns ja els havia llegit. No em va importar, però. La relectura em permet degustar el text sense el neguit que tinc quan agafo una història per primera vegada.
Els que em seguiu sabeu que no soc de llegir contes, però cada cop que cau a les meves mans un recull escrit per algun dels meus amics i el llegeixo, penso que és una lectura que té el seu moment i que, malgrat la meva reticència, el gaudeixo amb intensitat. És el que m’ha succeït amb La Mala Pluja.
Precedits pel pròleg de Jordi Cervera, m’he trobat amb divuit històries de llargada i temàtica diferent que m’han transportat a Portbou un matí de desembre per conèixer una entranyable llibretera i m’han fet estremir en pensar que hi ha verins que no maten però encomanen maldat. També hi ha contes que m’han mostrat que les circumstàncies no són el que semblen i el renom hi fa molt, que els somnis poden estar guardats en els llocs més inesperats i que les dones amb capacitats superiors sempre han espantat a qui no entenia res. He observat, en altres, com es poden posar penitències a qui se les mereix, encara que el primer cop siguin errades, o que allò que la venjança s’ha de servir freda és veritat i has de saber esperar que la sort et presenti l’oportunitat que no t’esperaves per consumar-la. Algun text m’ha fet reviure la por que sempre he tingut al metro o la meva infantesa en un barri on veia els presos a les finestres i l’angunia quan em creuava amb criatures que no eren com jo. He vis deslliurar-se del llop a la platja, com altres llops silenciaven la música al metro i que, a les ciutats, que diuen que no n’hi ha, hi trobes pitjors feristeles. Per acabar m’he trobat amb quatre contes on es barregen el símbol que passa ignorat, el càstig absolut, el plaer de la lectura i la pluja que tant necessitem i que dona nom al recull, però que a la nostra terra sovint no sap caure.
No sé si el meu resum dels divuit contes us servirà per a gaire cosa, no és més que un intent de picar-vos la curiositat. Jo m’ho he passat molt bé llegint els que no coneixia i rellegint els que havia llegit. L’Anna Maria Villalonga és una mestra i com a tal, ens ofereix un recull que és una absoluta delícia de qualitat literària, d’imaginació, de saviesa.
Llegiu-lo, realment paga la pena!
Carme Ripoll
Roses 26 d’agost 2022
El càstig de Guillem Sala
El càstig és una de les obres que s'han comentat al Club de lectura, que condueix la Mireia Broca, en nom de l'Obrador d'històries, que tenen lloc a la seu del Centre cívic Casa Golferichs. Es va fer el 13 de gener del 2021. No me'l vaig llegir en el seu moment i no vaig assistir a la trobada, però la meva companya me'l va passar i em va dir: és dels que a tu t'agraden, però hi haurà coses que segur que et molesten. Com em coneix!
Ha estat a la pila dels pendents des de fa un any i mig llarg. I tenia raó, és el tipus de llibres que m'agraden, però hi ha coses que em molesten.
No paro de dir que he estat molts anys lluny de la meva terra, vivint en un microcosmos català format pels cinc membres que formàvem la meva família i l'acompanyament d'altres amics catalans amb qui compartíem l'idioma i que trobàvem en el nostre deambular mundial. Les nostres possibilitats de llegir i parlar català eren força limitades, malgrat que sempre trobàvem algú amb qui gaudir d'aquesta intimitat que representa parlar una llengua minoritària que gairebé no entén ningú.
En tornar definitivament a casa, la pèrdua de parlants que està patint la meva llengua i que queda ben reflectida en aquesta novel·la, m'ha fet prendre una actitud de revolta i ara només llegeixo en alguna de les llengües que he après fora o en català. Quan aquest es barreja amb la intensitat en què ho fa en aquest text, em dol, malgrat que entenc que el que mostra és la realitat que es viu als instituts, pels carrers i dins les famílies.
Entenc, però, que és el que hi ha i m'agradaria prendre aquesta novel·la com un acte de denúncia... Ho és? Jo crec que no. L'autor ha dit (copio cites que he trobat a internet) a l'ARA "Una societat diversa com és la catalana necessita una cultura inclusiva" Magí Camps a La Vanguardia diu de El Càstig "La barreja que hi fa de català i castellà en un intent de reflectir la realitat és una filigrana de senzillesa i, alhora, una tesi doctoral de sociolingüística. La novel·la es llegeix gairebé sense aturador". Ells segur que hi entenen més que jo en aquestes coses, però continua no agradant-me, estic llegint un llibre en català no una tesi!
Tot i això, la història m'ha atrapat i no he pogut deixar-la de llegir. M'ha durat dues tardes, estirada a terra aprofitant la frescor de les rajoles i la mica de corrent d'aire que de tant en tant passava.
M'ha agradat molt la construcció dels personatges que, per a mi, queden molt ben definits, m'he sentit molt identificada amb la Sandra, jo ja soc gran, malgrat els anys passats, no he oblidat mai tots els dubtes, pors, sentiments de culpabilitat, decepcions, que vaig haver de superar a l'adolescència, tot i tenir una família "normal".
També trobo que mostra amb una subtilesa admirable les mancances que encara persisteixen a l'educació, en especial a les escoles més marginals. Ho fa com de passada, però suficient per posar en relleu que és una part del problema, dins el text resulta una ambientació que ajuda a la història i queda adequadament lligat en tot el context. Jo, que soc de les que crec que a través de l'educació es podria salvar el món, em desespera veure que hi ha ensenyants que no són capaços de posar-se, ni que sigui mínimament a la pell dels alumnes. És que tots han oblidat com eren a la seva edat?
Per acabar, el final no m'ha agradat, i el pitjor és que faig una afirmació sense poder explicar el motiu, va més enllà de qüestions literàries i no en puc parlar sense desvetllar la trama de la història. Ara em sap greu no haver-la llegit quan tocava i poder defensar el meu desgrat a la reunió del club de lectura
Si en algun lloc fan un altra club de lectura, que m'avisin, que hi assistiré!
Roses 5 d’agost de 2022
I si tot fos això
Ja comença a resultar un clàssic que les meves ressenyes de llibres comencin amb una mena d’explicació de quina relació tinc amb qui ha escrit el llibre. La majoria de les vegades, l’autor no sap que he llegit el seu llibre i fins i tot no s’ho espera pel sol fet que no ens veiem sovint. Soc de les que creu que l’amistat sincera no necessita trucades ni veure’s ni seguir cap convenció social, t’estimes la persona, i no esperes res d’ella, li dones el teu cor i si et notes que l’altre comparteix mínimament el teu sentiment, ja et sents afortunada.
En aquest cas, és una mica diferent, La Susagna Aluja, l’Oriol Guilera, l’Anna Pascual, la Pilar Prim, els autors de I si tot fos això, i el Ramon Erra que ha escrit el pròleg, són persones especials per a mi, Vam ser companys de formació, fa uns anys a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i vam escriure plegats dos reculls de contes Eròtics: A l’ombra del Decameró, 14 relats eròtics i A l’ombra del Boccacio, junt amb vuit escriptors més vam crear un conte per a cada recull, vam riure molt i vam gaudir de la companyia i de la literatura de tots plegats. Aquest que ara tinc entre mans, és dels llibres que em sento amb l’obligació de llegir-lo, però com en tots els casos de llibres escrits per gent que m’estimo, tinc por que no m’agradi i no saber trobar les paraules per parlar-ne si aquest és el cas. Estava bastant a sota de la pila de llibres per llegir, però la meva neta la va remenar i quan vaig anar a buscar una nova lectura, estava al damunt de tot. Vaig dubtar uns segons, però em vaig dir “Coi, Carme, sigues valenta!”
Començo per recordar que, com a lectora, no m’agraden els reculls de contes, m’agrada posar-me a llegir i fer-ho tota una tarda, o un matí o tota la nit. Aquestes aturades indispensables per pair cada història i no deixar-te contaminar per la següent em fa nosa i m’irrita. En aquest cas, és diferent. Sovint, cada conte va seguit d’un altre d’autor diferent, per la qual cosa, ja canvies de registre i la influència és menor, un seguit de trenta-tres contes en total de totes les mides i colors. Una meravella de volum que et transporta a diferents ambients i espais gràcies a la qualitat literària que han emprat tant els autors com el prologuista.
En qualsevol cas arribo a la lectura d’aquesta obra sota la influència de la glosa que en va fer en Sam Abrams el dia de la presentació, que en va cantar les excel·lències, i no sé si pel meu esperit de contradicció o per la meva reticència a creure’m el que diu la gent dels altres, tant si és excessivament bo, com si és excessivament dolent o potser per saber que és un bon amic del conjunt d’autors que l’han escrit, tenia les meves prevencions. Doncs bé, en Sam Abrams no va exagerar ni gens ni mica i aquestes pàgines que acabo de llegir arriben a un nivell de qualitat literària que us aconsello de tot cor que les llegiu, i no m’estenc més en lloances, que ja ho va fer prou bé i llargament el presentador amb tota la raó del món.
Tot sovint, quan llegeixo un llibre, faig una lectura de través del pròleg, poques vegades m’hi entretinc, sento més interès a copsar la meva opinió del text que la del prologuista. En aquest cas, m’ha atrapat i crec que és molt recomanable entretenir-s’hi i retenir el que diu, per a mi que malgrat haver llegit molt, em considero poc il·lustrada literàriament, m’ha ajudat a entendre i a gaudir d’aquests contes que com deixa pensar el títol, hi ha molt més darrere de les paraules que hi ha escrites. Mitja dotzena de pàgines que fan de bon començar la capbussada en aquest volum!
Citaré els contes un per un amb la frase que he posat com a recordatori per tenir-los presents en el moment d’escriure aquesta ressenya, tinc por que si l’allargo amb algun comentari més no desveli els misteris, contradiccions i sorpreses que cada conte presenta. Potser us semblarà críptica, però a mi m’evoca tota la història, ara cadascú ha de trobar la seva, per allò que cada lector llegeix en el mateix text una cosa diferent.
L’ÍNDEX DELS CONTES
1 Continuïtat dels contes de l’Anna Pascual. El que dic, no s’ha de deixar cap porta tancada!
2 Eicasia de l’Anna Pascual. L’Arcadi Franquesa, els somnis de la bibliotecària i un nom que no representa res.
3 27 Rue de Fleurs de la Susagna Aluja. Ruta literària per casa de la Gertrude i l’Alice.
4 La noia del pòster de l’Oriol Guilera. La imaginació al poder entre desig i realitat.
5 Madame Guermantes de la Pilar Prim. Un personatge singular que et trobes quan viatges.
6 Hurricane de l’Oriol Guilera. El Nobel, el cantant i el dinosaure de la Universitat.
7 Tot esperant la lluna de Susagna Aluja. Un personatge ja vist, el ciclista i l’anell de promesa.
8 Temps arxivat de Par Prim. La dificultat dels microcontes.
9 Si Nabokov aixequés el cap de l’Oriol Guilera. Històries que frises per continuar.
10 Walden de l’Anna Pascal. Reflexió poètica sobre somnis i realitat Els propis i dels altres.
11 El crit. Un conte de Maupassant de la Pilar Prim. Reimaginar un conte que ja està escrit?
12 I va venir l’hivern de la Susagna Aluja Molt sentit en poques paraules.
13 Matilde, Posi el Televisor! De la Susagna Aluja. Edat de records i poca pressa.
14 A l’ombra d’un escriptor famós de l’Oriol Guilera. Cal endevinar quin
15 Petit contratemps de la Pilar Prim. La pèrdua de la innocència.
16 El submarí de la Susagna Aluja. Infància poruga.
17 Il Giatdinetto de l’Oriol Guilera. Germanes molt unides.
18 El pintor de la rue Crémieux de la Susagna Aluja. Hi reconec l’autora.
19 La nostra finestra de la Pilar Prim. Que s’acaba enfosquint
20 La flor dels daus de l’Anna Pascual. Coses de l’atzar
21 Dos homes, dos destins de l’Oriol Guilera. Exacte!
22 Un minso poema d’amor de l’Oriol Guilera El primer poema
23 Ngorongoro de la Pilar Prim. Àfrica
24 Entre les Buguenvíl·lies i l’àloe de la Susagna Auja. Carib efímer.
25 Kabul, agost 2021 de la Pilar Prim. Instants de guerra
26 La Mudança de la Pilar Prim Nous veïns
27 Els ànecs de Central Park de L’Anna Pascual record sense negre.
28 Atrapar una tarda de Susagna Aluja. I al final et fas gran
29 Nit Niçarda de l’Anna Pascual. Sororitat.
30 La crònica de la Pilar Prim mirar amb ulls d’escriptora
31 Conte reversible de la Pilar Prim. Doncs això la llei i...
32 Vam ballar de la Susagna Aluja. Música imaginària.
33 Cel d’un instant Pilar Prim. Arriba el final.
Edelweis
Autor:
Carme Ripoll
2023-06-13
Vaig tenir coneixement de l'existència d'Aurora Bertrana l'any 2017, l'anomenat Any Bertrana, quan es va commemorar els cent cinquanta anys del naixement del seu pare i els cent vint-i-cinc del d'ella. Val a dir que vaig marxar de Catalunya quan les publicacions en català i la coneixença dels autors que havien publicat en la nostra llengua, en especial si eren dones, era molt minsa. Els nascuts a la postguerra, tret dels qui creixien en famílies catalanistes i cultes, no teníem a l'abast la literatura escrita en català. Sí que coneixia l'escriptor Prudenci Bertrana i les seves publicacions, però desconeixia l'existència de la seva filla i les seves obres.
L'acte al qual vaig assistir se celebrava a la Biblioteca Jaume Vicens Vives de Roses. Es va parlar sobretot d'ell i vaig tenir la sensació que si també parlaven d'ella era per ser la filla d'un escriptor reconegut.
Sempre m'ha molestat que citin les dones com: La filla de…, l'esposa de..., la germana de... Com si el valor més rellevant d'aquella persona fos la seva família.
Es va llegir un extret de la seva obra Memòries fins al 1935 i la seva prosa em va colpir. En acabar l'esdeveniment vaig agafar el llibre del qual havien llegit un bon tros. Crec que puc dir que he llegit totes les publicacions de l'Aurora Bertrana que tenen a la Biblioteca de Roses.
En soc una admiradora entusiasta. En primer lloc, perquè és una excel·lent escriptora, però també per com m'he identificat amb moltes de les seves obres, he viscut a Guatemala, que si bé podria considerar-se un paradís, la convulsa vida política dels quatre anys que hi vam ser, era una trava força important per a gaudir-ne en tota la seva extensió. També vaig viure uns mesos a França, just a la frontera amb Suïssa i vam aprofitar per a conèixer els llocs que tan bé retrata a Edelweiss. El Marroc sensual em va portar a recordar els anys viscuts a Algèria, i tot plegat em fa reflexionar sobre la raó per la qual els meus viatges no han sigut motiu d'inspiració per a la meva escriptura.
Edelweiss és una de les poques novel·les que encara no havia gaudit. Va arribar a les meves mans a Frankfurt, a la fira del llibre; me la va regalar la persona representant de l'editorial quan li vaig dir com m'agradava Aurora Bertrana i que no l'havia llegit, era l'últim dia de fira i ja ho estaven desmuntant tot.
Aquesta narració ha emplenat el meu cap de records, del lloc i de les lectures romàntiques que jo vaig fer als quinze anys, que no tenen res a veure amb la història que he llegit, però no deixa de tenir un rerefons d'amors de joventut embolcallats del magnetisme del paisatge, la força de la naturalesa i l'atracció de l'abisme. No és, en ell mateix, l'enamorament un precipici en què ens podem enfonsar sense reflexionar gaire?
És una novel·la curta, tan apreciada pels francesos i que no es valora en el nostre país, però a mi m'agraden, trobo, que aquesta insatisfacció que et queda quan s'acaba i penses que en vols més, no fa més que incentivar el pensament i revisar, ni que sigui en la memòria, el que has llegit, com fas quan menges una cosa que t'agrada, et deleixes amb el regust que t'ha quedat a la boca.
S'ha de llegir, com tot el que ha escrit aquesta autora. En poques paraules descriu i et fa participar de l'emoció que provoquen els majestuosos escenaris que ens ofereixen els Alps. Els personatges retratats que els podem veure! Com sempre, una meravella.
I per acabar, un tast d'aquesta escriptura que Rata ens regala amb una postal.
"Els Alps s'aixecaven més negres, més alterosos, més impressionants. Hom destriava només el contorn dels pics. Tota la massa muntanyosa es veia d'un negre intents, unida, confosa. I darrere, damunt, lluïa la nitidesa del firmament estelat, d'un blau-negre sever.
D'antuvi els tres caminants experimentaven la desagradable sensació d'avançar dins d'una caixa molt profunda. Poc a poc, però, sentiren l'entorn i destriaren vagament la veta clara del caminoi pel mig de la foscor de l'herba.
En l'absoluta quietud de la nit, les passes i els mots dels caminants prenien un relleu emocional"
ESCALES AVALL
Autor:
Carme Ripoll
2023-06-09
Una de les activitats de promoció literària que es porten a terme a l’Obrador d’històries és la presentació de llibres, una activitat que m’obliga a llegir llibres que possiblement no hauria llegit si no fos per aquest motiu. Cal llegir el que escric amb el sentit real que té. El temps de lectura és limitat i la pila creix dia a dia de llibres que m’han cridat l’atenció i he comprat.
Escales avall de la Cinta Arasa entra dins de la llista que m’han proposat presentar i com soc molt agosarada vaig dir que sí sense conèixer el llibre ni la seva autora, però igual que dic que soc agosarada, també us dic que soc afortunada, va ser un plaer llegir-lo i presentar-lo, no sé què hauria dit si no m’hagués agradat o l’estil literari amb el qual estava escrit no fos del meu gust! També vull afegir que en tenir-lo a les mans, fullejar-lo i llegir la sinopsi, vaig saber, que el tema m’interessava i només faltava que literàriament m’atrapés.
I ho va fer!
Cal dir que en el moment que la vaig llegir, no disposava de gaire temps i aquesta ressenya està escrita a partir de les notes preses en el moment de la lectura, l’autora o les persones que l’han llegit poden trobar que hi ha mancances en aquesta ressenya, però els aspectes que més em van impactar, hi són, és el lector curiós qui ha de buscar que més hi pot trobar.
Estructurada en capítols curts, ens presenta els integrants de la història, de manera gradual i amena, just amb les paraules precises per fer-nos una idea de qui parla i el lloc que ocupa dins del relat. Aquesta és una de les coses que més m`ha agradat, no cal que ens expliqui qui parla, la veu peculiar de cada personatge ens dona prou pistes per endevinar qui és.
Tres generacions de dones que recreen les seves vivències. Cinta Arasa ho fa tan bé que t’hi sents representada malgrat que els records que li venen al cap siguin allunyats dels teus, i siguin experiències que no has viscut, però les entens i ho dic amb coneixement de causa, la Maria Cinta podria ser la meva sogra, o jo mateixa si hagués nascut en una zona rural.
La Maria Cinta ens permet una visió de la guerra civil i de les seves conseqüències sobre les persones, els silencis, la repressió exercida sobre un mateix per por de les conseqüències. La por, que ens va impossibilitar fer tantes i tantes coses a les dones que la van viure o les que vam néixer a continuació. I també l’enveja per les que sí lluitaven i gosaven plantar cara.
És una novel·la que parla de l’amistat, del suport que reps de les persones que t’estimen. També parla de les relacions de parella, de com el dia a dia desgasta la il·lusió i evoluciona el sentiment. Un altre tema important que planteja, com no pot ser d’una altra manera, parla de les diferències entre mares i filles.
Us recomano la seva lectura, tenim entre mans una història que ens fa reflexionar amb una prosa àgil i sense floritures que defenso. Una història ben estructurada a la que no li sobra ni li falta res i m’ha deixat en ganes de tornar a llegir a Cinta Arasa.
CARME RIPOLL
BARCELONA MAIG 2023
L'últim agost a Barcelona
Autor:
Carme Ripoll
2022-06-17
Vaig conèixer l’Anna Gurguí a la primavera del 2019, ens vam trobar per parlar de la possibilitat de col·laborar a l’Obrador d’històries. Em va caure molt bé i crec que la simpatia va ser mútua, ella estava embarassada del seu primer fill, i amb la meva experiència de tres fills, llunyana, però fresca, li vaig dir, que m’encantaria que fos part del claustre, que gaudis dels primers mesos de la criatura i que posaríem alguna cosa en marxa quan es recuperés d’aquesta experiència. Regularment, intercanviàvem trucades per posar-nos al dia, i quan ja pensàvem a fer alguna cosa ens van confinar.
No cal parlar d’aquest forat negre que per a tothom representa la pandèmia!
El gener la vaig tornar a contactar i em va posar al dia de les novetats, i la més important que havia tingut una nena! També que estava en aquell punt que estàs donant els darrers tocs a la novel·la abans d’entrar a impremta! Quins nervis!
Vam quedar que més endavant parlaríem.
A mitjans de maig apunto a l’Agenda “Trucar a Anna Gurgui” i ves per on que em llegeix el pensament i ens creuen diverses trucades fins que al final aconseguim connectar i em fa la proposta “Em vols presentar la novel.la a la Llibreria ONA Gràcia” Em vaig emocionar! I em vaig trobar sense paraules i mentre jo quedava muda ella em va explicar de què anava i va acabar dient “te l’envio, la llegeixes i em dius que en penses”. Li vaig dir que decididament li presentava, que estava segura que m’agradaria, que els temes que tracta m’eren molt propers i confiava en ella.
Soc agosarada, no es pot dir d’una altra manera, però no tant, jugava amb avantatge, és la seva segona novel·la, conec la seva formació, llegeix molt... segur que tot aniria bé. I no em vaig equivocar.
Com vaig comentar en començar el meu parlament el dia de la presentació, no soc crítica literària, funciono pels impactes emocionals que em provoquen les lectures. Llegeixo molt de pressa i les lletres impreses es transformen en una pel·lícula que visualitzo en el meu cervell, això em permet formar part de la història i participar de l’acció, però per fer això possible m’he de creure el que passa i reconèixer-me en els personatges.
I m’hi vaig reconèixer, qui no té portes del passat mal tancades que són com aquell corrent d’aire que et provoquen una pulmonia, he tingut pèrdues perinatals, un càncer, estats de crisis en els quals et sents com el hàmster a la rodeta de la qual no acabes de sortir mai. Amb aquesta història he reviscut sentiments experimentats com el d’haver d’assimilar fets que no vols acceptar.
Els pensaments recurrents es mostren contínuament gràcies a la reiteració del pensament de la protagonista.
Tota la novel·la esta plena de petits detalls que t’ajuden a entendre el rerefons emocionals de la Gala: un llimoner amb fruits en un pati ple de records joiosos que s’ha tancat per no pensar en el final d’aquesta felicitat, i un altre pati, aquest obert, amb un llimoner erm que no fa més que recordar la maternitat no assolida.
Hi trobem també, i no d'una manera explícita, el sentiment de culpabilitat que totes les dones senten quan no poden ser mares i que és totalment injust.
Ens mostra com aquests fets completament aliens a la voluntat dels personatges poden destruir una relació. L’allunyament del Joan que no sap que fer davant del patiment que la Gala no pot o no sap com expressar.
Hi ha frases que ens mostren com la vida ens sorprèn quan menys t’ho esperes: Pg.66, al final del capítol 4 (La protagonista s’ha volgut quedar sola per pensar) “Sola. Però ja veig que el passat definitivament torna quan menys t’ho esperes”
També ens recorda com adornem el passat per evitar que ens faci tant mal Pg. 68-69, “Amb el pas del temps, crec que en el fons he anat idealitzant el que va ser; el pas del temps suposo que sempre fa que ens oblidem d’allò que ens ha fet mal, o almenys ho suavitza, però veure l’Hug m’ha retornat el que va ser, el que volia que fos i mai va ser”
També hi trobem reflexions sobre la formació que rebem pel que fa als sentiments. El tabú de parlar de certes coses, no poder compartir el dolor i no saber com demanar ajuda per passar el dol. Pg. 70, “Per això em vaig sentir tan malament, tan sola, tan diferent de la resta. Ara sé que passa i molt, però no ens eduquen en la part fosca, .../... Després de l’avortament, jo no sabia que havia de passar un dol, i em vaig forçar a intentar que tot fos com abans.” No som conscients que mai més res serà com abans.
Hi ha frases que en si mateixes em semblen unes petites joies:
Pg. 100, “Ara estic enmig d’aquest passat esquinçat i el meu present incert”
O que expressen realitats de les quals sovint no en som conscients:
Pg.125, “Perquè al final estimar és ser-hi i no fugir a la primera ocasió”
M’agrada quan parla de la mort, ens fa por, però és tan normal com la vida i la descriu amb una aurèola de pau que és la que tots hauríem de buscar, sense temor, com quan parla de la seva àvia:
Pag. 144“La mort sempre m’ha acompanyat, no em fa por, però a vegades les paraules que vols dir per consolar els altres són difícils de trobar.” I aquesta incapacitat d’aconseguir paraules de consol, no la veiem només amb la mort, també amb les malalties. Ho explica dient:
Pg. 164, “La gent prefereix no parlar dels dols ni de les pèrdues que ens trobem a la vida. Suposo que així és tot més fàcil”.
No està dit de manera explícita, però durant tota la lectura he sentit aquell benefici que aporta l’escriptura terapèutica, i perquè no, la lectura d’experiències afins a les pròpies, també pot ser una lectura guaridora.
Carme Ripoll
Barcelona 17 Juny 2022
ELS DIARIS DEL CÀNCER
Autor:
Carme Ripoll
2022-02-28
Amb aquest títol i la lectura del resum de la contraportada, he de reconèixer que no és un llibre que hauria comprat de manera espontània.
M’han proposat participar en la taula de diàleg sobre la literatura del dolor a L’Escala Vila del llibre i com que m’agrada parlar amb coneixement del llibre del qual es parla me’l vaig comprar.
La trobada està prevista pel diumenge 13 de marc a les 13 h a la Galeria del Port 25 Moderarà la xerrada la Pilar Blasco, editora de Trípode i compartiré taula amb la Caterina Riba traductora de l’Audre Lorde, per la meva part parlaré de l’obra Aquí reposa la Margot de la Marielle Giguère, que parla sobre el dolor perinatal, llibre que comentaré en una propera ressenya.
No dubteu que serà un diàleg terapèutic. Us hi esperem, en sortireu enriquits per moltes de les coses que comentarem, i segur que alguna de les anècdotes que explicaré, us poden fer fins i tot somriure. El dolor és una sensació quotidiana i universal, no estalvia ni rics ni pobres i no en parlem prou sovint. Tenim tendència a dissimular a fer-ne un tema tabú i ja sabeu que a mi m’agrada parlar de les coses que no parla ningú!
Ara direu que estic boig
Autor:
Carme Ripoll
2022-02-05
Un cop acabat el curs, ens vam continuar relacionant gràcies a l’Obrador d’històries, on va col·laborar en variades activitats. És així que vaig descobrir la seva faceta personal, la d’una persona senzilla que, malgrat la llista interminable de guardons que ha rebut, està sempre oberta i a l’abast pels seus amics. I l’amistat és una de les qualitats que més valoro en les persones. És per a mi un plaer ressenyar l’obra d’un bon amic.
La lectora accidental
Autor:
Carme Ripoll
2022-01-17
Quaderns de la Font del Cargol /Cossetània
Amb l’Emília Illamola ens vam conèixer fa anys, no sé ben bé com va anar, compartíem editorial, però recordo que a l’Obrador d’històries es va fer un club de lectura de la seva novel.la Una certa onada, devia ser cap al 2015, potser.
La seva escriptura té molt de la prosa poètica que domina totes les obres que li he llegit fins ara, i que tambéi he trobat en aquesta, si bé amb un grau d’intensitat molt menor del que ens tenia acostumats.
Hi ha lectors que els que més els importa és la història, tanmateix d’altres, els més erudits, es deleixen més per les formes d’escriptura, la intensitat literària del text, la riquesa del lèxic, l’originalitat del plantejament.
BLAU d'Assum Guardiola
Autor:
Carme Ripoll
2022-01-02
He començat l’any 2022 sense cap propòsit explícit, malgrat que intueixo que des del fons del pensament sempre en fem, de propòsits per canviar les coses que no ens agraden de la nostra vida o que tan sols que la puguin millorar.Ahir a la nit, vaig tenir un dels meus atacs recurrents d’insomni, la meva medicació usual, un gotet de llet, no hi cabia en el meu estómac trasbalsat pels excessos nadalencs. Cansada de la incomoditat de donar voltes al llit intentant no destorbar el meu company, que a més a més i de manera inusual, roncava a cor que vols, em vaig aixecar per fer alguna cosa, potser escriure una estona, però en acostar-me a la meva butaca em vaig fixar en el llibre que coronava la pila pendent de llegir.
El vaig comprar a la fira Indilletres de La Bisbal el primer cap de setmana de desembre: Blau, de l’Assum Guardiola. Una amiga de les que jo anomeno literària, per què no ens uneix gaire cosa més que una d’aquelles simpaties que de manera espontània sents per algú, el seu somriure, la manera de parlar pausada, per la calidesa de la seva persona i l’amor per l’escriptura i la lectura.
Ja sabia que havia publicat la seva primera novel·la que havia quedat finalista al premi Just Maria Casero l’any 2019 a l’Editorial Comanegra i l’havia felicitat, però feia temps que no ens havíem trobat i en veure-la arribar a saludar-nos a la taula de l’Obrador editorial vaig tenir la gran alegria de poder-la abraçar, malgrat el risc que comporta avui dia aquestes mostres efusives d’estimació.
A mi no n’agraden els llibres guixats, només permeto que me’ls dediquin els escriptors que estimo, els que fan batre el meu cor, em crec les seves històries i m’emocionen les paraules que fan servir. I li vaig demanar que m’hi poses alguna cosa.
El vaig fullejar aquell mateix dia, però fins aquesta matinada a les dues, que m’ha picat l’ullet des de la pila de lectures en espera, no l’he començat a llegir.
A les cinc de la tarda l’he acabat.
Assum, com diu l’Abril a la Laura, jo et dic a tu: escriu!
No m’agrada fer ressenyes, no em considero prou erudita per parlar de la qualitat literària, jo només se dir si m’ha agradat la història, si la trobo ben escrita, i de les sensacions i sentiments que m’ha provocat. La mesuro segons uns paràmetres que no sé si algú altre fa servir, però a mi em valen.
Com he dit més amunt, no m’agrada guixar els llibres, soc més de les que els agrada que semblin nous, però en aquest cas, em tenia tan enganxada que s’ha tacat una mica mentre parava taula fent el vermut i anava llegint. Però el nombre de paperets enganxats a les pàgines on hi ha frases que vull recordar i tenir presents, és un dels indicadors de l’interès que em desperta el text. I n’hi ha uns quants.
La dificultat per deixar de llegir és un altre indicador que considero important, però els dos que em mostren la vàlua de la novel·la són que en facin pensar, com m’agradaria haver-la escrit jo i que em donin ganes d’escriure.
Blau, des de les primeres pàgines, m’han agafat ganes de deixar tot el que estic fent, més urgent per retornar a la novel·la que tinc a mitges, o a nous coses que em venen al cap contínuament, o tan sols escriure, pel plaer de fer-ho.
En acabar-la, he pensat que és una gran història, narrada amb sentiment mostrant el dolor de la pèrdua, la dificultat de superar-lo. És d’aquelles que et deixen petja. Que també són una lliçó “Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la”. Escrius per entendre i donar un sentit al que se t’escapa”, només per citar dues de les frases que he apuntat. Quan ho llegia, pensava que és el que he fet per escriure la meva última publicació. També parles d’amistat, d’amor, de l’escriptura com a via de superació. Temes que per a mi són recurrents. I m’he dit: Com m’agradaria haver-la escrit jo.
Carme Ripoll
Barcelona 2 de gener de 2022
VII Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2019
Autor:
Carme Ripoll
2019-07-26
VI Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2018
Autor:
Carme Ripoll
2018-06-26
V Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2017
Autor:
Carme Ripoll
2017-08-09
Jornada de portes obertes - Coneix l'Obrador d'històries
Autor:
Carme Ripoll
2016-09-22
Dissabte, 1 d'octubre, t'esperem a la Jornada de portes obertes de l'Obrador d'històries.
Podràs informar-te i fer un tast de les activitats i els tallers que oferim.
Guanya una plaça a un taller mensual i entrades a les activitats
2016-07-04
Escriu a obradordhistories@gmail.com i digues els títols.
Entre els qui endevineu vuit títols, sortejarem una plaça a un taller mensual; i entre els qui n’encerteu un mínim de quatre, cinc entrades per a un monogràfic o Vermut amb tapa literària.
IV Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2016
Autor:
Carme Ripoll
2016-07-04
MISSIÓ PRODITOR
Autor:
Carme Ripoll
2016-05-05
Jeroni Marín Surroca
Editorial Gregal
197 pàgines (7 capítols)
Data de publicació: juliol, 2015
Jeroni Marín Surroca, nascut a Ripoll el 1973 és llicenciat i màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de dos llibres sobre història social i història industrial, un dels quals fou guardonada amb el premi Bonaplata 2006. És una persona completament lligada a la cultura on ha desenvolupat diverses tasques.
L’octubre de 2014 va publicar la seva primera novel·la, “El Maltès”, un thriller ambientat en terres toscanes. Encara no, un any més tard, surt publicada “Sirius”.
Baralla trencada
Autor:
Carme Ripoll
2016-04-10
Elena Torres Girbau
Editorial Gregal
451 pàgines
Data de publicació: 17/11/2015
Elena Torres Girbau, va néixer a Barcelona el 1958. Mestre de formació, ha estudiat història medieval a la Universitat de Barcelona. És una lectora impenitent amb una especial tirada pel que es considera gènere negre. Estem parlant d’una escriptora novella, “La Puta d’oros” és la seva òpera prima.
L’Elena, a través del pròleg, ens situa al mes de febrer del 1976 i ens descriu una pallissa a una noia a qui els agressors deixen per morta. Els testimonis de l’escena mostren la por que encara constrenyia la llibertat d’opinió de la població en aquells darrers temps de la dictadura.
Riure per a no plorar
Autor:
Carme Ripoll
2016-04-04
Genís Sinca i Algué
Columna Edicions
De formació periodística, Genís Sinca i Algué, manresà de quaranta cinc any i autor de la novel·la “Malparits!”, es va llicenciar a la UAB en Ciències de la informació. Exerceix la seva professió portant la vida dura del freelance, (manera d’anomenar en els mitjans l’autònom) art que, es digui com es digui, és sempre difícil i penós de conrear.
No li han caigut mai els anells per guanyar-se la vida, tant fent de model publicitari (cal fer esment que el pollastre de la portada del seu llibre és ell en persona), de venedor d’apartaments turístics, de professor d’idiomes o d’altres feines més o menys ben pagades, guionista, màrqueting, etc. També ha fet diverses estades a l’estranger, aspecte que personalment trobo essencial per a qualsevol escriptor. Tot plegat li ha aportat experiències que sens dubte en un moment o altre es manifesten i continuaran apareixen en els seus textos.
Dones universals però anònimes
Autor:
Carme Ripoll
2016-03-24
Susagna Aluja i Font
Accèssit al 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa – 2014
Pagès editors
És molt difícil comentar una obra que, malgrat no ser teva, la sents tan propera com si en fossis la padrina. He participat en el creixement i desenvolupament d’aquesta història com a companya del grup d’escriptura on es va gestar. Han passat uns quants anys i la retrobo ara com a novel·la breu que ha estat guardonada amb l’accèssit al 26è Premi literari Ciutat de Mollerussa i que ha publicat Pagès editors.
III Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2015
Autor:
L’OBRADOR D’HISTÒRIES Associació de difusió cultural sense ànim de lucre i L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÏNS DE L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE de Barcelona
2015-07-01
HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE
BASES
1. El tema central serà l’Esquerra de l’Eixample, tant pel que fa a la localització de la història com pel seu desenvolupament. Els fets, que podran ser reals o imaginaris, han de fer referència a la vida del barri, present o passada.
2. Les narracions podran ser escrites en català o castellà.
3. Podran participar-hi totes les persones que ho desitgin a partir de 15 anys.
4. Tots els originals hauran de ser inèdits.
5. L’extensió dels treballs és de 7500 a 15.000 caràcters amb espais.
6. Els textos, en format Word a doble espai lletra Arial cos 12, s’hauran de presentar, exclusivament, per correu electrònic a obradordhistories@gmail.com.
7. Els treballs hauran d’anar signats amb el nom de l’autor o amb pseudònim, si l’autor així ho desitja, i hauran d’incloure el títol del treball, nom i cognoms reals de l’autor i la seva edat, adreça postal i telèfons de contacte. Pel que fa als menors d’edat, caldrà autorització legal dels pares o tutors per participar.
8. El període d’admissió d’originals finalitzarà el divendres dia 15 de setembre de 2015, a les 12 de la nit.
9. El jurat està format pel professorat, l’equip de gestió de l’Obrador d’Històries i pel representant de l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample.
10. El jurat declararà tres relats finalistes entre els quals escollirà un relat guanyador per cada categoria: Joves i Adults. Els finalistes obtindran com a premi una inscripció gratuïta en el Grup de lectura de l’Obrador d’Històries, i el llibre corresponent. Les matrícules només seran vàlides pel mes d’Octubre 2015.
11. El textos guanyadors seran publicats a la revista que edita l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample i tindran una matrícula gratuïta a un taller d’un dia vàlid pel curs 2015-2016
12. S’aixecarà acta de les decisions finals del jurat. Les deliberacions seran reservades.
13. El veredicte del jurat es farà públic durant els actes de celebració de la festa major. El lloc d’entrega dels guardons es publicarà al programa de les festes.
14. Tots els arxius dels textos rebuts es guardaran en format digital i quedaran a la disposició de l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que guardarà els drets de la seva publicació si ho considera oportú.
15. Presentar-se al concurs implica l’acceptació de totes les bases.
Tornen les estonetes de contes a l’Obrador d’històries!
Autor:
Obrador d'històries
2014-05-12
DE LA MÁ DE LA BETI ALEMANY
La primera sessió d'aquest curs serà el 11 d'octubre de 2014 a les 11:30 del matí
Cayo Zapotillo
Autor:
Carme Ripoll
2013-09-03
Belize havia estat una colònia anglesa des del 1862 fins al 1981, any en què l’ONU la va reconèixer com a país independent; Guatemala no va acceptar aquesta resolució fins al 1992. Quan nosaltres hi vam anar, no feia ni dos anys que aquest raconet de món gaudia d’independència i encara no havia estat reconegut pels guatemalencs.
I Premi de Narrativa Breu "HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L'EIXAMPLE"
Autor:
L'Associació de Veïnes i Veïns de l'Esquerra de l'Eixample i L'Obrador d'Històries
2013-06-27
convoquen:
I Premi Literari de Narrativa Breu: "HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE"
UN BALCÓ DEL RAVAL
Autor:
Carme Ripoll Martinez
2011-01-01