El càstig de Guillem Sala

EL CÀSTIG de Guillem Sala
El càstig és una de les obres que s'han comentat al Club de lectura, que condueix la Mireia Broca, en nom de l'Obrador d'històries, que tenen lloc a la seu del Centre cívic Casa Golferichs. Es va fer el 13 de gener del 2021. No me'l vaig llegir en el seu moment i no vaig assistir a la trobada, però la meva companya me'l va passar i em va dir: és dels que a tu t'agraden, però hi haurà coses que segur que et molesten. Com em coneix!
Ha estat a la pila dels pendents des de fa un any i mig llarg. I tenia raó, és el tipus de llibres que m'agraden, però hi ha coses que em molesten.
No paro de dir que he estat molts anys lluny de la meva terra, vivint en un microcosmos català format pels cinc membres que formàvem la meva família i l'acompanyament d'altres amics catalans amb qui compartíem l'idioma i que trobàvem en el nostre deambular mundial. Les nostres possibilitats de llegir i parlar català eren força limitades, malgrat que sempre trobàvem algú amb qui gaudir d'aquesta intimitat que representa parlar una llengua minoritària que gairebé no entén ningú.
En tornar definitivament a casa, la pèrdua de parlants que està patint la meva llengua i que queda ben reflectida en aquesta novel·la, m'ha fet prendre una actitud de revolta i ara només llegeixo en alguna de les llengües que he après fora o en català. Quan aquest es barreja amb la intensitat en què ho fa en aquest text, em dol, malgrat que entenc que el que mostra és la realitat que es viu als instituts, pels carrers i dins les famílies.
Entenc, però, que és el que hi ha i m'agradaria prendre aquesta novel·la com un acte de denúncia... Ho és? Jo crec que no. L'autor ha dit (copio cites que he trobat a internet) a l'ARA "Una societat diversa com és la catalana necessita una cultura inclusiva" Magí Camps a La Vanguardia diu de El Càstig "La barreja que hi fa de català i castellà en un intent de reflectir la realitat és una filigrana de senzillesa i, alhora, una tesi doctoral de sociolingüística. La novel·la es llegeix gairebé sense aturador". Ells segur que hi entenen més que jo en aquestes coses, però continua no agradant-me, estic llegint un llibre en català no una tesi!
Tot i això, la història m'ha atrapat i no he pogut deixar-la de llegir. M'ha durat dues tardes, estirada a terra aprofitant la frescor de les rajoles i la mica de corrent d'aire que de tant en tant passava.
M'ha agradat molt la construcció dels personatges que, per a mi, queden molt ben definits, m'he sentit molt identificada amb la Sandra, jo ja soc gran, malgrat els anys passats, no he oblidat mai tots els dubtes, pors, sentiments de culpabilitat, decepcions, que vaig haver de superar a l'adolescència, tot i tenir una família "normal".
També trobo que mostra amb una subtilesa admirable les mancances que encara persisteixen a l'educació, en especial a les escoles més marginals. Ho fa com de passada, però suficient per posar en relleu que és una part del problema, dins el text resulta una ambientació que ajuda a la història i queda adequadament lligat en tot el context. Jo, que soc de les que crec que a través de l'educació es podria salvar el món, em desespera veure que hi ha ensenyants que no són capaços de posar-se, ni que sigui mínimament a la pell dels alumnes. És que tots han oblidat com eren a la seva edat?
Per acabar, el final no m'ha agradat, i el pitjor és que faig una afirmació sense poder explicar el motiu, va més enllà de qüestions literàries i no en puc parlar sense desvetllar la trama de la història. Ara em sap greu no haver-la llegit quan tocava i poder defensar el meu desgrat a la reunió del club de lectura
Si en algun lloc fan un altra club de lectura, que m'avisin, que hi assistiré!
Roses 5 d’agost de 2022

I si tot fos això

I SI TOT FOS AIXÒ
Ja comença a resultar un clàssic que les meves ressenyes de llibres comencin amb una mena d’explicació de quina relació tinc amb qui ha escrit el llibre. La majoria de les vegades, l’autor no sap que he llegit el seu llibre i fins i tot no s’ho espera pel sol fet que no ens veiem sovint. Soc de les que creu que l’amistat sincera no necessita trucades ni veure’s ni seguir cap convenció social, t’estimes la persona, i no esperes res d’ella, li dones el teu cor i si et notes que l’altre comparteix mínimament el teu sentiment, ja et sents afortunada.
En aquest cas, és una mica diferent, La Susagna Aluja, l’Oriol Guilera, l’Anna Pascual, la Pilar Prim, els autors de I si tot fos això, i el Ramon Erra que ha escrit el pròleg, són persones especials per a mi, Vam ser companys de formació, fa uns anys a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i vam escriure plegats dos reculls de contes Eròtics: A l’ombra del Decameró, 14 relats eròtics i A l’ombra del Boccacio, junt amb vuit escriptors més vam crear un conte per a cada recull, vam riure molt i vam gaudir de la companyia i de la literatura de tots plegats. Aquest que ara tinc entre mans, és dels llibres que em sento amb l’obligació de llegir-lo, però com en tots els casos de llibres escrits per gent que m’estimo, tinc por que no m’agradi i no saber trobar les paraules per parlar-ne si aquest és el cas. Estava bastant a sota de la pila de llibres per llegir, però la meva neta la va remenar i quan vaig anar a buscar una nova lectura, estava al damunt de tot. Vaig dubtar uns segons, però em vaig dir “Coi, Carme, sigues valenta!”
Començo per recordar que, com a lectora, no m’agraden els reculls de contes, m’agrada posar-me a llegir i fer-ho tota una tarda, o un matí o tota la nit. Aquestes aturades indispensables per pair cada història i no deixar-te contaminar per la següent em fa nosa i m’irrita. En aquest cas, és diferent. Sovint, cada conte va seguit d’un altre d’autor diferent, per la qual cosa, ja canvies de registre i la influència és menor, un seguit de trenta-tres contes en total de totes les mides i colors. Una meravella de volum que et transporta a diferents ambients i espais gràcies a la qualitat literària que han emprat tant els autors com el prologuista.
En qualsevol cas arribo a la lectura d’aquesta obra sota la influència de la glosa que en va fer en Sam Abrams el dia de la presentació, que en va cantar les excel·lències, i no sé si pel meu esperit de contradicció o per la meva reticència a creure’m el que diu la gent dels altres, tant si és excessivament bo, com si és excessivament dolent o potser per saber que és un bon amic del conjunt d’autors que l’han escrit, tenia les meves prevencions. Doncs bé, en Sam Abrams no va exagerar ni gens ni mica i aquestes pàgines que acabo de llegir arriben a un nivell de qualitat literària que us aconsello de tot cor que les llegiu, i no m’estenc més en lloances, que ja ho va fer prou bé i llargament el presentador amb tota la raó del món.
Tot sovint,  quan llegeixo un llibre, faig una lectura de través del pròleg, poques vegades m’hi entretinc, sento més interès a copsar la meva opinió del text que la del prologuista. En aquest cas, m’ha atrapat i crec que és molt recomanable entretenir-s’hi i retenir el que diu, per a mi que malgrat haver llegit molt, em considero poc il·lustrada literàriament, m’ha ajudat a entendre i a gaudir d’aquests contes que com deixa pensar el títol, hi ha molt més darrere de les paraules que hi ha escrites. Mitja dotzena de pàgines que fan de bon començar la capbussada en aquest volum!
Citaré els contes un per un amb la frase que he posat com a recordatori per tenir-los presents en el moment d’escriure aquesta ressenya, tinc por que si l’allargo amb algun comentari més no desveli els misteris, contradiccions i sorpreses que cada conte presenta. Potser us semblarà críptica, però a mi m’evoca tota la història, ara cadascú ha de trobar la seva, per allò que cada lector llegeix en el mateix text una cosa diferent.



L’ÍNDEX DELS CONTES
1 Continuïtat dels contes de l’Anna Pascual. El que dic, no s’ha de deixar cap porta tancada!
2 Eicasia de l’Anna Pascual. L’Arcadi Franquesa, els somnis de la bibliotecària i un nom que no representa res.
3 27 Rue de Fleurs de la Susagna Aluja. Ruta literària per casa de la Gertrude i l’Alice.
4 La noia del pòster de l’Oriol Guilera. La imaginació al poder entre desig i realitat.
5 Madame Guermantes de la Pilar Prim. Un personatge singular que et trobes quan viatges.
6 Hurricane de l’Oriol Guilera. El Nobel, el cantant i el dinosaure de la Universitat.
7 Tot esperant la lluna de Susagna Aluja. Un personatge ja vist, el ciclista i l’anell de promesa.
8 Temps arxivat de Par Prim. La dificultat dels microcontes.
9 Si Nabokov aixequés el cap de l’Oriol Guilera. Històries que  frises per continuar.
10 Walden de l’Anna Pascal. Reflexió poètica sobre somnis i realitat Els propis i dels altres.
11 El crit. Un conte de Maupassant de la Pilar Prim. Reimaginar un conte que ja està escrit?
12 I va venir l’hivern de la Susagna Aluja Molt sentit en poques paraules.
13 Matilde, Posi el Televisor! De la Susagna Aluja. Edat de records i poca pressa.
14 A l’ombra d’un escriptor famós de l’Oriol Guilera. Cal endevinar quin
15 Petit contratemps de la Pilar Prim. La pèrdua de la innocència.
16 El submarí de la Susagna Aluja. Infància poruga.
17 Il Giatdinetto de l’Oriol Guilera. Germanes molt unides.
18 El pintor de la rue Crémieux de la Susagna Aluja. Hi reconec l’autora.
19 La nostra finestra de la Pilar Prim. Que s’acaba enfosquint
20 La flor dels daus de l’Anna Pascual. Coses de l’atzar
21 Dos homes, dos destins de l’Oriol Guilera. Exacte!
22 Un minso poema d’amor de l’Oriol Guilera El primer poema
23 Ngorongoro de la Pilar Prim. Àfrica
24 Entre les Buguenvíl·lies i l’àloe de la Susagna Auja. Carib efímer.
25 Kabul, agost 2021 de la Pilar Prim. Instants de guerra
26 La Mudança de la Pilar Prim Nous veïns
27 Els ànecs de Central Park de L’Anna Pascual record sense negre.
28 Atrapar una tarda de Susagna Aluja. I al final et fas gran
29 Nit Niçarda de l’Anna Pascual. Sororitat.
30 La crònica de la Pilar Prim mirar amb ulls d’escriptora
31 Conte reversible de la Pilar Prim. Doncs això la llei i...
32 Vam ballar de la Susagna Aluja. Música imaginària.
33 Cel d’un instant Pilar Prim. Arriba el final.

El gran circ domèstic - Ramon Pardina

EL GRAN CIRC DOMÈSTIC – RAMON PARDINA
El Ramon Pardina a més de ser guionista de sèries d’humor d’èxit, escriptor   d’obres de teatre, monòlegs, etc., també es dedica a impartir classes d’escriptura, i aquesta és la feina que m’ha portat a conèixer-lo. M’empleno la boca quan dic que és professor d’escriptura d’humor a l’Obrador d’històries. Tot un honor!
El vaig conèixer el dia que vaig assistir a una èpica presentació a La Fàbrica Damm orquestrada per dos amics, crec que companys seus de la ràdio, els Oscars. Aquell recull de contes ja em va agradar molt, malgrat que ara us explicaré que a mi, això de llegir contes no m’embala gaire. Els trobo curts i provoquen en el meu esperit una sensació de tast de literatura, de mata gana. Jo quan em poso a llegir és per passar-m’hi hores i hores. Però com tot a la vida té el seu costat bo, són ideals per llegir-los quan et desplaces en transport públic i no vols que et passi la parada com acostuma a passar-me quan llegeixo una novel·la que m’atrapa.
El Ramon té el posat seriós i reflexiu, quan el vaig tractar em va sorprendre i vaig trigar una mica a entendre que era el que volia dir quan deia segons que.
Em va preguntar la meva opinió sobre fer una presentació a l’Obrador d’històries. I jo cada dia tinc més edat i menys opinió, però li vaig respondre amb sinceritat: Com vulguis, pensa que a hores d’ara no vindrà gaire gent. Aquest ni sí ni no, tinc la sensació que el va esperona, ell que és dubitatiu de mena, va dir alguna cosa així com, no importa, tanmateix, hi ha gent que no ha pogut venir a les presentacions i que potser vindran. Per intentar arrodonir la cosa li vaig proposar unir la celebració de la festa de fi de curs amb la seva presentació, i així ho vam fer.
Sabeu allò de: no diguis mai: d’aquesta aigua no en beuré, doncs, a mi la vida m’ha ensenyat que cada cop que ho dic, sempre m’acabo empassat la mar sencera!
Sempre  m'ha semblat un espectacle vergonyós quan he assistit a una presentació i m’adono que qui està fent els honors no s’ha llegit el llibre i se li nota, perquè a qui sap dissimular prou bé cal felicitar-lo, però en general se’ls veu el llautó. Soc implacable amb aquesta mena de gent, pel poc respecte i professionalitat que demostren. Doncs bé, el dia de la presentació entre COVID i altres mals que no enumeraré aquí, no me l’havia pogut llegir i vaig ser prou honrada per a confessar el meu pecat i entonar el  mea culpa. No s’ho acabava de creure, acostumo a complir amb els meus compromisos, però a l’Obrador d’històries sempre tenim un pla B en forma de Mireia Broca que va ser qui va aclivellar a preguntes al Ramon.
Per cert, va venir més gent de la que esperàvem, no som conscient de la marca indeleble que deixem en els alumnes, els d’humor i els d’altres escriptures. Va ser una festa molt reeixida.
Però em vaig sentir en deute amb el Ramon i ara ja puc dir que m’he llegit aquest recull que ha guanyat el XVI premi 7 lletres 2021 i del que, amb molt plaer, passo a fer la ressenya.
Una de les coses que agraeixo molt als escriptors és que em facin sentir part de la història, o que, fins i tot, que em permetin agermanar-me amb el protagonista de l’acció. Ara sé que mai acceptaré anar a veure si som a la cua equivocada, implica un risc molt més gran que tan sols perdre el torn.
El segon conte, el dia de la presentació es va afanyar a dir que no és qui et penses, però per a mi és una lliçó de com descriure un personatge perquè se’t faci present a la mirada. El veus i el reconeixes, malgrat que no és qui et penses, i això és un mèrit per qualsevol escriptor que ho aconsegueixi. Aquest conte va més enllà de la rialla i l’humor, quan el llegeixes et preguntes de qui ens enamorem, quan ho fem? He posat aquest conte a l’alçada de la pregunta que em va fer el meu psiquiatre quan seguia teràpia: Per què no et divorcies? (Nota d’aclariment: el 21 de juliol d’enguany, celebrarem els cinquanta-cinc anys i un dia amb la meva parella).
En un retorn al seu primer camp d’acció, el Ramon ens transporta al surrealisme de la publicitat, a tot allò que veiem a la pantalla i que sembla tan idíl·lic, real i delerós, ell li dona un tomb insospitat, digne d’un mag il·lusionista de gran experiència.
Jo m’enamoro amb molta facilitat, de les persones, de les coses, dels records, per tant, entenc molt bé que algú s’enamori d’un habitatge, però no vull compartir les meves experiències en aquest tema per no arriscar-me a desvetllar de què  va la història!
He parlat de la identificació amb els personatges a l’inici de la ressenya; quan arribeu a aquesta lectura, ja us aviso que jo m’hi he sentit identificada fins a on no us podeu imaginar! Qualsevol persona que hagi assistit a un curs, segur que s’ha trobat amb individus d’aquesta mena. Jo n’era un espècimen!
El penúltim conta, m’ha semblat un exercici d’intel·ligència sublim. El títol ja mostra de què va la cosa: ”l’escriptor que no volia ser llegit” És allò que un escriu el que escriu, però els lectors interpreten el que els sembla. Per a mi representa una meravellosa sàtira de les crítiques literàries. El final em sembla d’una apoteòsica realitat.
Per acabar d’arrodonir aquesta antologia, el conte que dona nom al llibre “ El gran circ domèstic” Una història de pallassos. A qui no li agradin, no cal que pateixi, és també una història d’essers humans que es repeteix de manera quotidiana a la vida de gairebé tothom i que no té un final definit.
Quin millor final pot haver-hi per un recull de contes.
Tornem a gaudir d’aquesta escriptura treballada on descobrim mots poc corrents que doten de nous coneixements el text. Paraules que resulten agradoses en entendre-les en el context sense necessitat de fer cap esforç intel·lectual. Ens endinsem en aquest humor ple de sarcasme i girs sorprenents que ens condueixen a situacions que poden resultar estranyes i també hilarants.
Una lectura absolutament recomanable si s’està de vacances, estirat a l’ombra o prenent el sol. També si l’avorriment t’ha atrapat o l’astènia estiuenca t’ha provocat una mena de depressió. Considero aquest llibre una excel·lent obra d’humor.

Amb ulls de dona Una biografia de Mercè Paniker

AMB ULLS DE DONA Una biografia de Mercè Pàniker – Carla Gràcia - Univers

M’agrada escriure sobre les publicacions que fan les persones que em cauen bé, en especial si hi tinc una relació d’amistat i, en aquesta ocasió, hi tinc molts més motius sentimentals.
Vaig coincidir amb la Carla Gràcia a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, devia ser l’any 2010 en el curs de novel·la II, ella estava escrivint Set dies de Gràcia que es publicaria quatre anys més tard i durant aquell any jo vaig escriure Temps de confitures que es va publicar el 2017 i que ella va tenir la gentilesa de fer els honors a la presentació de l’Ateneu Barcelonès tot i que era el dia del seu aniversari i va haver d’arribar tard al sopar que li havien preparat.
Van ser nou mesos assegudes de costat fent i reben comentaris sobre la nostra escriptura, sempre amb un gran respecte i humilitat. Jo vaig aprendre molt d’ella, de la resta de companys i del  Ricard Ruiz Garzón, el nostre professor.
A la Mercè Pàniquer, la vaig conèixer en un dinar organitzat, a les primeries dels 90, per l’associació de dones emprenedores. Va ser una breu entrevista que em va marcar per sempre més. Coneixia des de petita el recorregut de la família Pàniker, el meu pare era el seu sastre i, per a ell, cada vegada que els emprovava un vestit, era una lliçó de filosofia que compartia amb nosaltres a l’hora del dinar. Va ser en parlar amb ella que em vaig adonar de la injustícia que representa per moltes dones estar a l’ombra d’homes de renom. A partir de llavors vaig començar a reaccionar a la defensiva quan algú em parlava de “germana de...”, “ filla de...”,  “esposa de...”.
Escriure una biografia no és un encàrrec fàcil, has de treballar la realitat de manera que la lectura sigui plaent i enganxi al lector. Al mateix temps la història s’ha d’ajustar als fets ocorreguts en un passat encara recent i que no provoqui desacords entre els lectors que coneixen els esdeveniments i els familiars vius que encara queden.
La Carla Gràcia no ho hauria pogut fer millor. Ens presenta la vida d’aquesta gran dona des dels seus orígens més llunyans, una unió entre dues cultures basades en una relació d’amor, de respecte i d’intel·ligència. Per elaborar el seu relat ha utilitzat, de manera exquisida, les tècniques de la narrativa de ficció recreant escenes que ajuden al lector a sentir-se espectador d’aquesta història, fent-la creïble, dotant-la d’una vitalitat i un realisme que enganxa i que t’impedeix abandonar la lectura.
Aquesta és una biografia que tothom hauria de llegir, una vida de lluita i superació d’una dona que va saber adonar-se de la necessitat de començar a mirar el món i la societat amb ulls de dona.

QUÈ ÉS EL FIL D'ESTENDRE DE L'OBRADOR D'HISTÒRIES?

Aquí anem penjant textos de la gent de l'Obrador. Volem airejar les nostres, les vostres històries i deixar-les sotmeses al vents de la lectura i l'opinió. Perquè, secretament (no ho digueu a ningú), tots escrivim per a que ens llegeixin. (Sempre és voluntari, és clar)

L'últim agost a Barcelona

Autor: Carme Ripoll
2022-06-17
L’últim agost a Barcelona d’Anna Gurgui – Columna 2022

Vaig conèixer l’Anna Gurguí a la primavera del 2019, ens vam trobar per parlar de la possibilitat de col·laborar a l’Obrador d’històries. Em va caure molt bé i crec que la simpatia va ser mútua, ella estava embarassada del seu primer fill, i amb la meva experiència de tres fills, llunyana, però fresca, li vaig dir, que m’encantaria que fos part del claustre, que gaudis dels primers mesos de la criatura i que posaríem alguna cosa en marxa quan es recuperés d’aquesta experiència. Regularment, intercanviàvem trucades per posar-nos al dia, i quan ja pensàvem a fer alguna cosa ens van confinar.
No cal parlar d’aquest forat negre que per a tothom representa la pandèmia!
El gener la vaig tornar a contactar i em va posar al dia de les novetats, i la més important que havia tingut una nena! També que estava en aquell punt que estàs donant els darrers tocs a la novel·la abans d’entrar a impremta! Quins nervis!
Vam quedar que més endavant parlaríem.
A mitjans de maig apunto a l’Agenda “Trucar a Anna Gurgui” i ves per on que em llegeix el pensament i ens creuen diverses trucades fins que al final aconseguim connectar i em fa la proposta “Em vols presentar la novel.la a la Llibreria ONA Gràcia” Em vaig emocionar! I em vaig trobar sense paraules i mentre jo quedava muda ella em va explicar de què anava i va acabar dient “te l’envio, la llegeixes i em dius que en penses”. Li vaig dir que decididament li presentava, que estava segura que m’agradaria, que els temes que tracta m’eren molt propers i confiava en ella.
Soc agosarada, no es pot dir d’una altra manera, però no tant, jugava amb avantatge, és la seva segona novel·la, conec la seva formació, llegeix molt... segur que tot aniria bé. I no em vaig equivocar.
Com vaig comentar en començar el meu parlament el dia de la presentació, no soc crítica literària, funciono pels impactes emocionals que em provoquen les lectures. Llegeixo molt de pressa i les lletres impreses es transformen en una pel·lícula que visualitzo en el meu cervell, això em permet formar part de la història i participar de l’acció, però per fer això possible m’he de creure el que passa i reconèixer-me en els personatges.
I m’hi vaig reconèixer, qui no té portes del passat mal tancades que són com aquell corrent d’aire que et provoquen una pulmonia, he tingut pèrdues perinatals, un càncer, estats de crisis en els quals et sents com el hàmster a la rodeta de la qual no acabes de sortir mai. Amb aquesta història he reviscut sentiments experimentats com el d’haver d’assimilar fets que no vols acceptar.
Els pensaments recurrents es mostren contínuament gràcies a la reiteració del pensament de la protagonista.
Tota la novel·la esta plena de petits detalls que t’ajuden a entendre el rerefons emocionals de la Gala: un llimoner amb fruits en un pati ple de records joiosos que s’ha tancat per no pensar en el final d’aquesta felicitat, i un altre pati, aquest obert, amb un llimoner erm que no fa més que recordar la maternitat no assolida. 
Hi trobem també, i no d'una manera explícita, el sentiment de culpabilitat que totes les dones senten quan no poden ser mares i que és totalment injust.
Ens mostra com aquests fets completament aliens a la voluntat dels personatges poden destruir una relació. L’allunyament del Joan que no sap que fer davant del patiment que la Gala no pot o no sap com expressar.
Hi ha frases que ens mostren com la vida ens sorprèn quan menys t’ho esperes: Pg.66, al final del capítol 4 (La protagonista s’ha volgut quedar sola per pensar) “Sola. Però ja veig que el passat definitivament torna quan menys t’ho esperes”
També ens recorda com adornem el passat per evitar que ens faci tant mal Pg. 68-69, “Amb el pas del temps, crec que en el fons he anat idealitzant el que va ser; el pas del temps suposo que sempre fa que ens oblidem d’allò que ens ha fet mal, o almenys ho suavitza, però veure l’Hug m’ha retornat el que va ser, el que volia que fos i mai va ser”
També hi trobem reflexions sobre la formació que rebem pel que fa als sentiments. El tabú de parlar de certes coses, no poder compartir el dolor i no saber com demanar ajuda per passar el dol. Pg. 70, “Per això em vaig sentir tan malament, tan sola, tan diferent de la resta. Ara sé que passa i molt, però no ens eduquen en la part fosca, .../... Després de l’avortament, jo no sabia que havia de passar un dol, i em vaig forçar a intentar que tot fos com abans.” No som conscients que mai més res serà com abans.
Hi ha frases que en si mateixes em semblen unes petites joies:
Pg. 100, “Ara estic enmig d’aquest  passat esquinçat i el meu present incert”
O que expressen realitats de les quals sovint no en som conscients:
Pg.125, “Perquè al final estimar és ser-hi i no fugir a la primera ocasió”
M’agrada quan parla de la mort, ens fa por, però és tan normal com la vida i la descriu amb una aurèola de pau que és la que tots hauríem de buscar, sense temor, com quan parla de la seva àvia:
Pag. 144“La mort sempre m’ha acompanyat, no em fa por, però a vegades les paraules que vols dir per consolar els altres són difícils de trobar.” I aquesta incapacitat d’aconseguir paraules de consol, no la veiem només amb la mort, també amb les malalties. Ho explica dient:
Pg. 164, “La gent prefereix no parlar dels dols ni de les pèrdues que ens trobem a la vida. Suposo que així és tot més fàcil”.
No està dit de manera explícita, però durant tota la lectura he sentit aquell benefici que aporta l’escriptura terapèutica, i perquè no, la lectura d’experiències afins a les pròpies, també pot ser una lectura guaridora.

Carme Ripoll
Barcelona 17 Juny 2022
Seguir llegint

ELS DIARIS DEL CÀNCER

Autor: Carme Ripoll
2022-02-28
Els diaris del càncer

Amb aquest títol i la lectura del resum de la contraportada, he de reconèixer que no és un llibre que hauria comprat de manera espontània.
M’han proposat participar en la taula de diàleg sobre la literatura del dolor a L’Escala Vila del llibre i com que m’agrada parlar amb coneixement del llibre del qual es parla me’l vaig comprar.
La trobada està prevista pel diumenge 13 de marc a les 13 h a la Galeria del Port 25 Moderarà la xerrada la Pilar Blasco, editora de Trípode i compartiré taula amb la Caterina Riba traductora de l’Audre Lorde, per la meva part parlaré de l’obra Aquí reposa la Margot de la Marielle Giguère, que parla sobre el dolor perinatal, llibre que comentaré en una propera ressenya.
No dubteu que serà un diàleg terapèutic. Us hi esperem, en sortireu enriquits per moltes de les coses que comentarem, i segur que alguna de les anècdotes que explicaré, us poden fer fins i tot somriure. El dolor és una sensació quotidiana i universal, no estalvia ni rics ni pobres i no en parlem prou sovint. Tenim tendència a dissimular a fer-ne un tema tabú i ja sabeu que a mi m’agrada parlar de les coses que no parla ningú!
Seguir llegint

Ara direu que estic boig

Autor: Carme Ripoll
2022-02-05
 Vaig conèixer a l’Andreu Martín en el meu segon any a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, devia ser al voltant del 2009, ja havia llegit alguna obra seva, però no  va ser fins a convertir-me en la seva alumna que en vaig tornar en fan absoluta de la seva escriptura. Des de llavors he llegit totes les seves novel·les.
Un cop acabat el curs, ens vam continuar relacionant gràcies a l’Obrador d’històries, on va  col·laborar en variades activitats. És així que vaig descobrir la seva faceta personal, la d’una persona senzilla que, malgrat la llista interminable de guardons que ha rebut, està sempre oberta i a l’abast pels seus amics. I l’amistat és una de les qualitats que més valoro en les persones. És per a mi un plaer ressenyar l’obra d’un bon amic.
Seguir llegint

La lectora accidental

Autor: Carme Ripoll
2022-01-17
La lectora accidental – Emília Illamola –
Quaderns de la Font del Cargol /Cossetània 
Amb l’Emília Illamola ens vam conèixer fa anys, no sé ben bé com va anar, compartíem editorial, però recordo que a l’Obrador d’històries es va fer un club de lectura de la seva novel.la Una certa onada, devia ser cap al 2015, potser.
La seva escriptura té molt de la prosa poètica que domina totes les obres que li he llegit fins ara, i que tambéi he trobat en aquesta, si bé amb un grau d’intensitat molt menor del que ens tenia acostumats.
Hi ha lectors que els que més els importa és la història, tanmateix d’altres, els més erudits, es deleixen més per les formes d’escriptura, la intensitat literària del text, la riquesa del lèxic, l’originalitat del plantejament.
Seguir llegint

BLAU d'Assum Guardiola

Autor: Carme Ripoll
2022-01-02
He començat l’any 2022 sense cap propòsit explícit, malgrat que intueixo que des del fons del pensament sempre en fem, de propòsits per canviar les coses que no ens agraden de la nostra vida o que tan sols que la puguin millorar.
Ahir a la nit, vaig tenir un dels meus atacs recurrents d’insomni, la meva medicació usual, un gotet de llet, no hi cabia en el meu estómac trasbalsat pels excessos nadalencs. Cansada de la incomoditat de donar voltes al llit intentant no destorbar el meu company, que a més a més i de manera inusual, roncava a cor que vols, em vaig aixecar per fer alguna cosa, potser escriure una estona, però en acostar-me a la meva butaca em vaig fixar en el  llibre que coronava la pila pendent de llegir.
El vaig comprar a la fira Indilletres de La Bisbal el primer cap de setmana de desembre: Blau, de l’Assum Guardiola. Una amiga de les que jo anomeno literària, per què no ens uneix gaire cosa més que una d’aquelles simpaties que de manera espontània sents per algú, el seu somriure, la manera de parlar pausada, per la calidesa de la seva persona i l’amor per l’escriptura i la lectura.
Ja sabia que havia publicat la seva primera novel·la que havia quedat finalista al premi Just Maria Casero l’any 2019 a l’Editorial Comanegra i l’havia felicitat, però feia temps que no ens havíem trobat i en veure-la arribar a saludar-nos a la taula de l’Obrador editorial vaig tenir la gran alegria de poder-la abraçar, malgrat el risc que comporta avui dia aquestes mostres efusives d’estimació.
A mi no n’agraden els llibres guixats, només permeto que me’ls dediquin els escriptors que estimo, els que fan batre el meu cor, em crec les seves històries i m’emocionen les paraules que fan servir. I li vaig demanar que m’hi poses alguna cosa.
El vaig fullejar aquell mateix dia, però fins aquesta matinada a les dues, que m’ha picat l’ullet des de la pila de lectures en espera, no l’he començat a llegir.
A les cinc de la tarda l’he acabat.
Assum, com diu l’Abril a la Laura, jo et dic a tu: escriu!
No m’agrada fer ressenyes, no em considero prou erudita per parlar de la qualitat literària, jo només se dir si m’ha agradat la història, si la trobo ben escrita, i de les sensacions i sentiments que m’ha provocat. La mesuro segons uns paràmetres que no sé si algú altre fa servir, però a mi em valen.
Com he dit més amunt, no m’agrada guixar els llibres, soc més de les que els agrada que semblin nous, però en aquest cas, em tenia tan enganxada que s’ha tacat una mica mentre parava taula fent el vermut i anava llegint. Però el nombre de paperets enganxats a les pàgines on hi ha frases que vull recordar i tenir presents, és un dels indicadors de l’interès que em desperta el text. I n’hi ha uns quants.
La dificultat per deixar de llegir és un altre indicador que considero important, però els dos que em mostren la vàlua de la novel·la són que en facin pensar, com m’agradaria haver-la escrit jo i que em donin ganes d’escriure.
Blau, des de les primeres pàgines, m’han agafat ganes de deixar tot el que estic fent, més urgent  per retornar a la novel·la que tinc a mitges, o a nous coses que em venen al cap contínuament, o tan sols escriure, pel plaer de fer-ho.
En acabar-la, he pensat que és una gran història, narrada amb sentiment mostrant el dolor de la pèrdua, la dificultat de superar-lo. És d’aquelles que et deixen petja. Que també són una lliçó “Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la”. Escrius per entendre i donar un sentit al que se t’escapa”, només per citar dues de les frases que he apuntat. Quan ho llegia, pensava que és el que he fet per escriure la meva última publicació. També parles d’amistat, d’amor, de l’escriptura com a via de superació. Temes que per a mi són recurrents. I m’he dit: Com m’agradaria haver-la escrit jo.
Carme Ripoll
Barcelona 2 de gener de 2022
Seguir llegint

Jornada de portes obertes - Coneix l'Obrador d'històries

Autor: Carme Ripoll
2016-09-22
Escrius? Vols escriure? T'agrada el cine? El teatre? Llegir?
Dissabte, 1 d'octubre, t'esperem a la Jornada de portes obertes de l'Obrador d'històries.
Podràs informar-te i fer un tast de les activitats i els tallers que oferim.
Seguir llegint

Guanya una plaça a un taller mensual i entrades a les activitats

2016-07-04
A quin llibre, film, obra de teatre o conte fan referència les imatges de la portada de l'agenda d'activitats?

Escriu a obradordhistories@gmail.com i digues els títols.
Entre els qui endevineu vuit títols, sortejarem una plaça a un taller mensual; i entre els qui n’encerteu un mínim de quatre, cinc entrades per a un monogràfic o Vermut amb tapa literària.


Seguir llegint

MISSIÓ PRODITOR

Autor: Carme Ripoll
2016-05-05
SÍRIUS 
Jeroni Marín Surroca
Editorial Gregal
197 pàgines (7 capítols)
Data de publicació: juliol, 2015


Jeroni Marín Surroca, nascut a Ripoll el 1973 és llicenciat i màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de dos llibres sobre història social i història industrial, un dels quals fou guardonada amb el premi Bonaplata 2006. És una persona completament lligada a la cultura on ha desenvolupat diverses tasques.

L’octubre de 2014 va publicar la seva primera novel·la, “El Maltès”, un thriller ambientat en terres toscanes. Encara no, un any més tard, surt publicada “Sirius”.
Seguir llegint

Baralla trencada

Autor: Carme Ripoll
2016-04-10
LA PUTA D’OROS
Elena Torres Girbau
Editorial Gregal 
451 pàgines
Data de publicació: 17/11/2015


Elena Torres Girbau, va néixer a Barcelona el 1958. Mestre de formació, ha estudiat història medieval a la Universitat de Barcelona. És una lectora impenitent amb una especial tirada pel que es considera gènere negre. Estem parlant d’una escriptora novella, “La Puta d’oros” és la seva òpera prima.

L’Elena, a través del pròleg, ens situa al mes de febrer del 1976 i ens descriu una pallissa a una noia a qui els agressors deixen per morta. Els testimonis de l’escena mostren la por que encara constrenyia la llibertat d’opinió de la població en aquells darrers temps de la dictadura.
Seguir llegint

Riure per a no plorar

Autor: Carme Ripoll
2016-04-04
MALPARITS!
Genís Sinca i Algué
Columna Edicions


De formació periodística, Genís Sinca i Algué, manresà de quaranta cinc any i autor de la novel·la “Malparits!”, es va llicenciar a la UAB en Ciències de la informació. Exerceix la seva professió portant la vida dura del freelance, (manera d’anomenar en els mitjans l’autònom) art que, es digui com es digui, és sempre difícil i penós de conrear.
No li han caigut mai els anells per guanyar-se la vida, tant fent de model publicitari (cal fer esment que el pollastre de la portada del seu llibre és ell en persona), de venedor d’apartaments turístics, de professor d’idiomes o d’altres feines més o menys ben pagades, guionista, màrqueting, etc. També ha fet diverses estades a l’estranger, aspecte que personalment trobo essencial per a qualsevol escriptor. Tot plegat li ha aportat experiències que sens dubte en un moment o altre es manifesten i continuaran apareixen  en els seus textos.
Seguir llegint

Dones universals però anònimes

Autor: Carme Ripoll
2016-03-24
TRES GUINEUS
Susagna Aluja i Font
Accèssit al 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa – 2014
Pagès editors


És molt difícil comentar una obra que, malgrat no ser teva, la sents tan propera com si en fossis la padrina. He participat en el creixement i desenvolupament d’aquesta història com a companya del grup d’escriptura on es va gestar. Han passat uns quants anys i la retrobo ara com a novel·la breu que ha estat guardonada amb l’accèssit al 26è Premi literari Ciutat de Mollerussa i que ha publicat Pagès editors.
Seguir llegint

III Premi Literari de Narrativa Breu HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE - 2015

Autor: L’OBRADOR D’HISTÒRIES Associació de difusió cultural sense ànim de lucre i L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÏNS DE L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE de Barcelona
2015-07-01
Tercera edició del Premi Literari de Narrativa Breu:
HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE


BASES

1. El tema central serà l’Esquerra de l’Eixample, tant pel que fa a la localització de la història com pel seu desenvolupament. Els fets, que podran ser reals o imaginaris, han de fer referència a la vida del barri, present o passada.

2. Les narracions podran ser escrites en català o castellà.

3. Podran participar-hi totes les persones que ho desitgin a partir de 15 anys.

4. Tots els originals hauran de ser inèdits.

5. L’extensió dels treballs és de 7500 a 15.000 caràcters amb espais.

6. Els textos, en format Word a doble espai lletra Arial cos 12, s’hauran de presentar, exclusivament, per correu electrònic a obradordhistories@gmail.com.

7.  Els treballs hauran d’anar signats amb el nom de l’autor o amb pseudònim, si l’autor així ho desitja, i hauran d’incloure el títol del treball, nom i cognoms reals de l’autor i la seva edat, adreça postal i telèfons de contacte. Pel que fa als menors d’edat, caldrà autorització legal dels pares o tutors per participar.

8.  El període d’admissió d’originals finalitzarà el divendres dia 15 de setembre de 2015, a les 12 de la nit.

9.  El jurat està format pel professorat, l’equip de gestió de l’Obrador d’Històries i pel representant de l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

10. El jurat declararà tres relats finalistes entre els quals escollirà un relat guanyador per cada categoria: Joves i Adults. Els finalistes obtindran com a premi una inscripció gratuïta en el Grup de lectura de l’Obrador d’Històries, i el llibre corresponent. Les matrícules només seran vàlides pel mes d’Octubre 2015.

11. El textos guanyadors seran publicats a la revista que edita l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample i tindran una matrícula gratuïta a un taller d’un dia vàlid pel curs 2015-2016

12. S’aixecarà acta de les decisions finals del jurat. Les deliberacions seran reservades.

13. El veredicte del jurat es farà públic durant els actes de celebració de la festa major. El lloc d’entrega dels guardons es publicarà al programa de les festes.

14. Tots els arxius dels textos rebuts es guardaran en format digital i quedaran a la disposició de l’Associació de veïnes i veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que guardarà els drets de la seva publicació si ho considera oportú.

15. Presentar-se al concurs implica l’acceptació de totes les bases.
Seguir llegint

Tornen les estonetes de contes a l’Obrador d’històries!

Autor: Obrador d'històries
2014-05-12
CADA PRIMER DISSABTE DE MES, L'OBRADOR D'HISTÒRIES ORGANITZA UN VIATGE AL MÓN DE LA FANTASIA
DE LA MÁ DE LA BETI ALEMANY
La primera sessió d'aquest curs serà el 11 d'octubre de 2014 a les 11:30 del matí

Seguir llegint

Cayo Zapotillo

Autor: Carme Ripoll
2013-09-03
Feia dos anys i mig que vivíem a Guatemala quan es va organitzar l’excursió a Belize.
Belize havia estat una colònia anglesa des del 1862 fins al 1981, any en què l’ONU la va reconèixer com a país independent; Guatemala no va acceptar aquesta resolució fins al 1992. Quan nosaltres hi vam anar, no feia ni dos anys que aquest raconet de món gaudia d’independència i encara no havia estat reconegut pels guatemalencs.
Seguir llegint

I Premi de Narrativa Breu "HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L'EIXAMPLE"

Autor: L'Associació de Veïnes i Veïns de l'Esquerra de l'Eixample i L'Obrador d'Històries
2013-06-27
L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÏNS DE L’ESQUERRA DE L’EIXAMPLE i L’OBRADOR D’HISTÒRIES
convoquen:
I Premi Literari de Narrativa Breu: "HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE"
Seguir llegint

UN BALCÓ DEL RAVAL

Autor: Carme Ripoll Martinez
2011-01-01
—Mme. Capdevila, vous êtes de Barcelone. N’est ce pas? La inesperada pregunta la va sorprendre mentre es preparava un cafè. Amb la tassa a la mà i fent capcinejades assertives, es va dirigir cap el taulell on havia col·locat el munt d’historials dels alumnes. El curs estava a punt de començar. Volia saber qui eren abans d’enfrontar-s’hi. Mlle. Thibeau la va seguir per seure al seu costat. Ignorant els informes que la seva companya fullejava, va iniciar, entusiasmada, un monòleg en motiu de l’estada a Barcelona. No eren amigues íntimes, es tractaven de vostè i pel cognom. Es queien bé i compartien nombrosos moments perduts a la sala de professors. Congeniaven en les seves maneres d’ensenyar la llengua, una el francès i l’altra l’espanyol, intercanviaven idees i mètodes. La Mercè l’escoltava d’una orella distreta. Des de les olimpíades, estava acostumada a escoltar afalacs de la capital catalana, com si en fos la propietària. Ella els deia que ho desconeixia. —Il y a longtemps que je l’ai quittée! Ningú no li demanava com era que havia emigrat d’aquella ciutat que fascinava tothom, no els interessava la seva història. Ella tampoc no els l’hauria explicat. Una fotografia, artísticament feta, d’un balcó buit on destacaven uns geranis vermells, a tocar d’una canonada esquerdada, sobre la qual brostaven matolls als encaixos, es va interposar, de sobte, entre els seus ulls i el document que estava llegint. El pensament li va volar.
Seguir llegint